ARQUITECTURA PAULISTA. DPA 30, Març 2014. Departament de Projectes Arquitectònics,
Barcelona 2011. ISSN 1577-0265

EDITORIAL

A finals dels anys 50 i després d'una època de poca activitat professional, un important nucli d'arquitectes liderats per Joâo Vilanova Artigas (Curitiba, 1915-1985), entre els quals es trobaven figures com Rino Levi (São Paulo, 1901-1965), Lina Bo Bardi (Roma, 1914-1992) o Paulo Mendes da Rocha (Vitória, 1928), van establir les bases d'una arquitectura que avui reconeixem sota el terme de " Escola Paulista".
El caràcter específic de la imponent geografia americana, en conjunció amb la situació social i política per les quals travessava Brasil per aquelles dates, propicien l'articulació d'un nou diàleg espacial entre l'arquitectura i el territori que, malgrat reconèixer la seva íntima pertinença al lloc, no renuncia al llenguatge modern dels seus referents. L'arquitectura paulista produeix així una obra d'una gran unitat i expressivitat formal, caracteritzada per l'elementalitat de la seva geometria i la seva abstracció .
La disposició d'aquestes contundents volumetries sobre el paisatge exigeix una prèvia manipulació topogràfica del lloc. És en aquests espais, alhora oberts i protegits, on l'ésser humà es posa en relació amb el paisatge que l'envolta. No obstant això, la senzillesa geomètrica dels volums exteriors contrasta amb la complexitat espacial dels seus buits interiors. Aquest inherent caràcter dicotòmic entre interior i exterior no impedeix que l'obra en el seu conjunt es conformi en una mena de llindar on el límit entre l'interior i l' exterior queda desdibuixat.
La voluntat de posar en relació a aquestes rotundes volumetries amb les vastes dimensions del paisatge obliga a desenvolupar audaces solucions estructurals. L'arquitectura paulista troba en aquesta forta component tècnica de caràcter gairebé enginyeril, un senyal d'identitat pròpia que li permet distingir de l'arquitectura brasilera en general i de l'arquitectura carioca en particular, hereva dels principis neoclàssics de les escoles de Belles Arts franceses.
Unes vegades per mitjà de l'anàlisi d'obres concretes, altres a través de reflexions de caràcter més general, els articles del present número 30 de la revista DPA aborden els aspectes que defineixen l'estructura espacial de l'arquitectura paulista, fugint expressament dels temes que, de manera recurrent, es tracten en publicacions de temàtica anàloga.

DPA agraeix a Josep Ferrando les aportacions realitzades per l'enfocament d'aquesta monografia, derivades de la recerca doctoral que està realitzant al voltant d'aquesta temàtica.