[CAT] [esp] [eng]

DPA
DOCUMENTS DE PROJECTES D' ARQUITECTURA

CONTINGUT

CRÈDITS


ARTÍCLES

Cinco planos. Caligrafía y representación en la obra de Mitjans
Félix Solaguren-Beascoa

Els mestres i l'arquitectura de Mitjans
Xavier Güell Guix

Francesc Mitjans. Arquitectura moderna y paisaje
Joan Marieges Busquets

Mitjans i la façana moderna meridional
Xavier Llobet Ribeiro

Patios de muchas luces. La dignificación de los deslunados
Mariona Benedito Ribelles


Tres aspectos y una estrategia en el edificio SEIDA
Pere Joan Ravetllat Mira

La fachada como espacio intermedio en el edificio
de viviendas CYT de Francesc Mitjans i Miró
Carmen Martínez Arroyo
Rodrigo Pemjean Muñoz
Juan Pedro Sanz Alarcón

Anverso y reverso. Los edificios de viviendas Dubler Meyer y La Colmena
Iñaki Tarragó Ortiz

El conjunto fabril Costa Font. La arquitectura de la fábrica
Daniel García-Escudero
Cristina Gastón Guirao

El mejor campo del mundo.
Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona
Juan Ignacio Prieto López

64 casos para un estudio.
Francesc Mitjans i Miró y el nuevo Estadio del Club de Futbol Barcelona
Ignacio López Alonso

La clínica Soler-Roig. Deconstruir una obra de Mitjans
Enric Mir i Teixidor


Aprendiendo de Mitjans
Eduard Gascón Climent

MITJANS

MITJANS. DPA 31, Marzo 2015. Departament de Projectes Arquitectònics,
Barcelona 2014. ISSN 1577-0265

EDITORIAL

El 1979, quan Mitjans té 70 anys, Oriol Bohigas l'incorpora com a professor de Projectes Arquitectònics a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, en un curs dedicat a l'habitatge. Precisament aquest mateix any, el número 30-31 de la revista Arquitectura bis (setembre-desembre) comença amb un article de Bohigas: "Una altra vegada l'arquitectura dels 40: Gràcies i desgràcies dels llenguatges clàssics a Barcelona". Aquest article recull la tasca d'una generació d'arquitectes barcelonins que van marcar profundament les senyes d'identitat de la ciutat, en el període de la postguerra civil espanyola. L'espectre biogràfic, que d'aquest grup s'estableix, és generosament ampli, ja que figura des de Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), fins Raimon Duran i Reynals (1895-1966) o Francesc Mitjans i Miró (1909-2006). Bohigas es refereix a "una arquitectura d'arrel clàssica que travessant en ziga-zaga les aventures avantguardistes que van del Modernisme al GATPAC, té una continuïtat a la Barcelona de la primera meitat del segle". En aquest ambient, Mitjans és dels pocs que "començava a oscil·lar dubitativamente cap a una reintegració de la modernitat".Francesc Mitjans és considerat, per tant, un dels arquitectes representatius de l'arquitectura de la postguerra espanyola. La seva pràctica professional es desenvolupa principalment a la Barcelona de 1950 i 1960. La seva tasca projectual més significativa es centra en l'habitatge plurifamiliar, amb més de 100 projectes, i obres emblemàtiques com els habitatges en la carrers Amigó (1940-1943) o Mestre Nicolau (1950-1957), i els edificis Tòquio (1953-68) i Seida (1956-1970). Als nombrosos projectes residencials cal sumar puntuals equipaments i edificis turístics, entre els quals destaquen el Camp Nou (1954-1957), la torre d'oficines Banc Sabadell-Atlántico (1965-1969), l'Hotel Llorell a Tossa de Mar (1958- 67) o el càmping La Ballena Alegre a Viladecans (1958-1970). Tot i que el seu treball és conegut i respectat, no ha estat prou divulgat. Per aquest motiu, aquest número intenta cobrir aquest buit editorial, revisitant algunes obres emblemàtiques, plantejant nous punts de vista i recollint algunes peces mai abordades en els estudis precedents.La seva obra es pot dividir en dues clares etapes. A la primera, d'estil classicista, ja s'exposen conceptes compositius que mantindrà al llarg de la seva dilatada carrera, centrats en la proporció i en l'escala. En el camp de l'habitatge, les plantes típiques de l'Eixample són revisades. Bohigas les qualifica com una arquitectura "planxada" d'evident bon gust i d'eficàcia urbana. Són resultats propers a l'estètica compositiva britànica o nord-americà basats en l'obra de Charles Platt o de McKim Mead & White, i que va trobar en Duran i Reynals al seu màxim exponent barceloní. Aquesta actitud evoluciona progressivament en una segona etapa que desemboca en un debat proper a la modernitat, mitjançant propostes modèliques ben conegudes en l'àmbit local i no tant en l'internacional. La bidimensionalitat de les façanes inicials s'abandona en favor d'una major profunditat, una cinquena crugia que millora la qualitat ambiental i ajuda a regular la incidència solar a partir d'elements propis de la tradició mediterrània. D'altra banda, les rígides plantes acadèmiques de l'Eixample es dissenyen segons criteris compositius diagonals que tot i així mantenen la identitat de les estades establint una relació entre elles molt més intensa. Cal assenyalar, però, que la domesticitat que imprimeix als seus edificis, no només en els habitatges, no els limita en la seva consideració urbana. Es podria afirmar que projecta de dins cap a fora, des de la quotidianitat domèstica fins a les condicions pròpies del lloc. Qualsevol projecte és una oportunitat per a construir un espai interior pensat per ser viscut i alhora que enriqueixi l'espai exterior en el qual s'insereix. Així doncs, és habitual que totes les seves propostes obeeixin a cuidades seqüències d'accés, amb espais de transició entre el carrer i l'edifici que generalment es perllonguen en unes plantes baixes en què s'atén a la posició de les escales i els ascensors, així com al disseny de tots els elements en contacte amb els usuaris. Com passa sempre amb la bona arquitectura, la seva obra es converteix en una lliçó a totes les escales i àmbits.DPA agraeix a Félix Solaguren-Beascoa les aportacions realitzades per l'enfocament d'aquesta monografia, derivades del seu coneixement sobre l'obra i l'arxiu de Mitjans.